Apleguem a les 19h a Benicàssim, busquem la ubicació exacta que no indica ni en la web ni en cap lloc físic, i en això al vore un tumult dic, ahí està, però la gran quantitat de tobogans no em quadra, així que mire a l’altra banda d’Aquarama i exacte, ahí la gent també va en banyador però duen rastes.
Aparquem i seguim el riu de gent fins l’entrada. Primer intent errat. Duiem una perillosa arma, 2 paquets de Salapipas Velarte, i si, és ben cert que son fortes però no se si tant. Com que algo tenim de catalans i ací no es llança res decidisc amagar-les en un lloc on no les trobaran, dins del meu estòmac. I funciona. Estem dins. Busque un punt d’informació per a que em donen horaris i, per favor, un mapa! Però em trobe amb molts tenderetes de venda, caminem més i vegem molts més tenderetes, seguim endavant i trobem… alto! Un carret de Mon Orxata!!! El rot comença a agradarme! Es fem un got per cap de la millor orxata del mon i seguim endavant entre els milers de xiringos que ens envolten fins que no podem seguir, i els concerts?? Ostres si és a l’esquerra.
Comencem a vore indicacions i un escenari ben gran, deu ser el Main Stage, però no, era el Lion, més endavant trobem el principal i en un racó el Ska Club, que be, han tingut el detall de ficar-ho en zona en brossa qie tard comprovem que molta gent aprofita per anar a dormir, deu ser que els ritmes sincopats els donen son.
Cridem a un amic madrileny i bona persona que ens faça de guia, vegem dos grups i no és el que esperavem, prou patxangeros, sense que això siga roïn ni tot lo contrari. El primer tipus Eskorzo i el segón un grup portugués que tanca la final del concurs de bandes, també molt animat.
Tornem a l’Ska Club i Toni Face ens alegra els oïts, per lo vist l’han posat de teloner de Bredda, ja que els valencians o migouets com ens diuen en la intimitat els nostres amics de Castelló punxen després. Amb un exquisit sopar pel mig (un wok de tallarins digne dels millors restaurants) vegem a Saul i Miquel, segueixen en plena forma i s’atreveixen a tancar la sessió amb ritmes blancs com el R&R, junts alguns R&B i oldies ska, perfecte, es peguem alguns balls de lo més xulos.
I puntuals a les 00:00h comencen els concerts, Gramophone All Stars ho fan tan be, tan perfecte, que particularment no m’acaven sense saber perquè. Fan quasi la mateixa música que The Oldians i d’aquest grup soc fan absolut, deu ser qüestió de feeling, com lo de Guardiola amb els davanters centres.
Dir també que no puc ser massa objectiu, només vegem 5 cançons i anem al Lion Stage a esperar a Bang Matu & Shake it up’s, en l’espera parlem en el gran Dr. Jau, que ens confirma que encara no toca ni en Buju Banton ni en Pablo Moses, qüestió de temps, deu ser els pocs grups on encara no participa.
Ix Begoña, radiant, després de dos temes de Shake it up’s i fa el seu repertori, quan de temps, quines ganes! I a més la banda sembla que ha tocat amb ella tota la vida, sona molt be, tot perfecte, concert prou llarg. Només que no hi ha massa públic per a ser un festival, però clar està la competència de Max Romeo i Roy Ellis a punt de començar.
Passem a vore el final del concert del Jamaicà i escoltem els clàssics “I Chase the Devil” i “War in a Babylon” al final d’un inmens grup humà, no sabiem que hi havia tanta gent fins que no els hem vist tots junts. Per finalitzar el Jamaica Ska (perquè el toca sempre si lo seu és el reggae?) i anem a esperar a que comence Contratempo amb aquest cantant nou… com es diu, ai si, Roy Ellis. Sorpresa, ja ha començat i hi ha prou gent, estem darrere i quasi ni es sent i interfereixen altres carpes. No podem dir molt per la baixa qualitat del que ens arriva però sembla que tot va be, que algú ens ho confirme.
I ara sent dir que la meua edat avançada no hem permet massa coses i després de 5-6 temes arrepleguem, tenim la sort de trobar el cotxe i cap a casa.
Comentar abans de finalitzar aquesta breu crònica que els grups de reggae a més de que sembla que per contracte havíen de dir les paraules Rototom i Babylonia cada 5 nanosegons deuen de ser molt exigents amb el so. Vinc a dir-ho perquè mai estaven satifets amb el que escoltaven i inclòs freqüentment aturaven les cançons a meitat i tornaven a començar. Curiós.
I ara, encara que siga al final, seriosament, crec que és un luxe tindre aquest festival ací a la vora, vegent els nostres grups junt a jamaicans de gran nomenada i gent vinguda d’Itàlia i la resta el mon, molt bon ambient, preus raonables i una filosofia que sense entrar a valorar-ho profundament em sembla molt positiva.
Tan de bo dure molts i molt anys, amunt Rot!
Pd. Crònica patrocinada per Aquarama, Velarte i Mon Orxata.
Comentaris recents